diumenge, 15 d’abril de 2012

Lectura seleccionada Tercer ESO per al concurs de lectura en veu alta

Ja està aquí! la setmana que ve organitzem el primer concurs de lectura en veu alta. Recordeu que els seleccionats participaran al mes de maig al VIII Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta.
Aquí teniu la lectura seleccionada per als alumnes de Tercer de la ESO, què tingueu molta sort!!!


I CONCURS LECTURA EN VEU ALTA
LECTURA SELECCIONADA TERCER ESO
RICARDO TRIGO, Xulio: El tramvia blau. Ed. Galera
“ De matí, només despertar-se, la Marta s’havia acostat al mirall. Els rínxols que li havien fet a la perruqueria per assistir a la boda de la seva tieta havien desaparegut i tornava a sentir-se ella mateixa, amb els cabells embullats i rebels pels quals era molt difícil passar una pinta. Aquesta sensació de felicitat a penes li havia durat uns minuts.
El timbre va sonar encara una tercera vegada mentre treia la cadena. Va obrir la porta de cop amb la paraula impacient a la gola. Però la persona que esperaba al replà va fer que se la guardés entre tímida i sorpresa.
-Hola! – va dir un noi jove assegut en una cadira de rodes-: Que hi ha en Marcel? O la Pema?
-Doncs, no! – va respondre la Marta sense entendre del tot que no fos la seva amiga Carme -: Que els coneixes?
El jove va aixecar la mà dreta de la roda i se la va dur a la boca. Un regalim de sang li corria pel braç.
-Estàs sagnant! Que t’has fet mal? – va preguntar la Marta, sentint-se una mica estúpida.
-Sí, crec que hi havia un vidre al portal. He hagut de seure a les escales i ajudar-me de les mans per poder agafar l’ascensor. Però no és res.
-Potser si em diguessis qui ets i què vols et deixaria pasar. Això fa pinta de necesitar una mica d’aigua oxigenada i una tireta.
-No em reconeixes? Quan eres molt petita seies a la meva cadira i et portava per casa del meu oncle! Però d’això fa molt de temps.
Aquesta darrera frase va fer que el noi perdés la lluentor inicial dels ulls. A la Marta li va saber greu i el va deixar traspassar la porta. Després, sense tancar-la, va anar al calaix de la cuina on la mare desava els medicaments. De seguida va tornar amb l’aigua oxigenada i un paquet de cotó.
-Em fa l’efecte que no tenim tiretes, Pau. T’hauré de posar un apòsit de cotó.
-Aleshores em reconeixes! Saps que som cosins llunyans! – la lluentor va tornar als seus ulls i  la Marta es va dir que era una sensació agradable; eren blaus, però tenien molts matisos, com el mar a l’estiu quan van fixant-te a poc a poc en la seva superficie.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada