diumenge, 15 d’abril de 2012

Lectura seleccionada Primer ESO per al concurs de lectura en veu alta.

Ja està aquí! la setmana que ve organitzem el primer concurs de lectura en veu alta. Recordeu que els seleccionats participaran al mes de maig al VIII Certamen Nacional de Lectura en Veu Alta.
Aquí teniu la lectura seleccionada per als alumnes de Primer de la ESO, què tingueu molta sort!!!
I CONCURS LECTURA EN VEU ALTA
LECTURA SELECCIONADA PRIMER ESO.
BURGAS, Àngel: Segon trimestre. Ed. La Galera
                “El pare de l’Òscar era un senyor molt simpàtic, i ens va presentar la seva dona i el seu fill, que, com electrificat per una descàrrega elèctrica, s’havia alliberat del bracet de la seva mare amb una estrebada tan forta que gairebé li esquinça els tendons. L’Òscar i jo vam fer veure que no ens coneixíem, tot i que tots dos ens vam posar vermells com tomàquets.
-Doncs no sabia que tenies un fill de l’edat de la meva nena, Agustí!- va dir el meu pare mentre posava una mà sobre l’espatlla de l’impresentable Òscar Linares.
Aleshores va succeir una cosa inaudita. I és que l’Òscar va parlar.
-La Martina i jo ens coneixem. Anem a la mateixa classe – va dir amb un fil de veu.
Anàvem a la mateixa classe perquè l’Òscar repetia curs. No ho va dir, això. Els nostres pares respectius es van quedar sense paraules.
-Som amics, oi Martina? Estic content de veure’t! I de saber que els nostres pares es coneixen!
Si em punxen no em treuen sang. Era real allò que escoltava per boca d’aquell ésser abominable?
-Però com és que no me n’havies parlat mai, Martina? Companya del fill de l’Agustí! Això sí que és una bona noticia!
No prou content amb la seva actuació, l’Òscar Llinares se’m va acostar i em va estampar dos petons a la galta. No vaig poder ni obrir la boca.
Quan ens vam haver acomiadat, la mare em va amonestar per no haver estat prou cordial amb “aquest noi tan educat i formal”.
-És que no t’has dignat ni a obrir la boca, filla! Ni un somriure!
El pare em va pasar un braç al voltant del coll.
-Deixa-la estar, dona.  Està en aquella edat ximpleta. Vés a saber si el nano li fa tilín.
No em podia creure el que estava sentint. Formal, educat… Com podien utilizar aquests adjectius per referir-se a un paio com en Llinares? El més brètol de la clase! El que no aprovava cap examen ni per casualitat! Com podia el meu pare pensar que…? Com dimonis podia utilitzar, a més a més, una paraula tan cursi com “tilín”?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada